Què és la dislèxia?

Així és com vaig iniciar la primera entrevista amb els  pares d’en Pau. Van venir a la meva consulta amb una sospita del diagnòstic que jo més endavant els hi vaig confirmar.

El pare ja estava diagnosticat de dislèxia feia anys i sabia que era possible que els seus fills també ho fossin.

Després de l’entrevista amb els pares vam  començar les sessions d’exploració.

En Pau era un nen de 6 anys molt despert amb ganes de descobrir tot el que hi ha al seu entorn, es mostrava prudent, però no dubtava en demanar i agafar la joguina que més li cridava l’atenció, el tren.

Mica en mica vaig coneixent en Pau. Vaig observar que la seva expressió mostrava una fonètica poc consolidada. El llenguatge ben organitzat i la seva comprensió oral era bona. Li va agradat molt que li expliqués un conte de monstres on el nen protagonista era fort i valent.

Li agradava dibuixar sent creatiu. 

Quan li vaig demanar que escriguis el seu nom es va mostra insegur,  li costava organitzar-se en l’espai del full i es deixava alguna lletra. Volia escriure la data i girava els nombres, però a ell li semblava que ho havia fet molt bé i jo no li vaig dir el contrari.

En Pau és dislèctic, els hi vaig confirmar als pares. Vaig anar descrivint símptomes com que li costava situar-se en l’espai temps, no relacionava el vocabulari temporal dins la seva rutina, tenia dificultats en càlcul mental i, el que és més important, li costa relacionar el so amb la grafia juntament amb una lectura lenta amb moltes errades.

Els vaig donar ànims, perquè el diagnòstic no és fàcil de pair, però cal que vegin que comencem aviat el treball.

En Pau és un nen intel·ligent té moltes virtuts i capacitats que l’ajudaran a seguir endavant. També reforço el paper del pare que té la pròpia experiència i que podrà entendre molt bé en Pau i li facilitarà els aprenentatges amb recursos que a ell també l’han ajudat.

Actualment, en Pau ja té 8 anys, llegeix i escriu i segueix el ritme escolar. A l’escola li han adaptat les activitats a la seva dislèxia. En Pau sap el què li passa i ho va entenent. La seva inseguretat ha minvat i ara té una actitud més oberta cap als nous aprenentatges.

La reeducació logopèdica és molt necessària quan hi ha dislèxia, cal iniciar el tractament de manera precoç i afavorir el treball en comú amb l’escola i la família.

Un dislèctic ho és tota la vida, però aquest fet no ha de minvar propòsits.

Vols més informació sobre els trastorns d’aprenentatge?  No ho dubtis cal posar fil a l’agulla.